En Carles Fontserè i Carrió, barceloní del 1916, és un dels personatges històrics i artístics de la Catalunya contemporània de més interès. Polifacètic per necessitat i per vocació, al llarg de la seva vida ha exercit una gran diversitat de treballs professionals, que han enriquit la seva aventura humana i la de col.lectivitat que l’ha acollit.
El seu brillant paper com a cartellista des dels primers dies de la guerra civil, al servei de la causa revolucionària, els partits polítics d’esquerra i els organismes governamentals de Catalunya i de l’Estat, ja ha estat reconegut per historiadors, crítics i grans exposicions.
Hom també coneix els seus aiguaforts i les seves litografies per a llibres de bibliòfil, els decorats i vestits originals per a obres de teatre, la seva pintura de cavallet, el seu treball de grafista, la seva faceta de dibuixant de còmics, etc.
Allò que romania més inèdit de la seva llarga peregrinació per tot el món, particularment per la vella Europa, Mèxic i els EUA era el seu treball fotogràfic que totalitza més de 42 mil instantànies d’arreu del món.
La ciutat que ha establert el centre més específic del seu quefer com a fotògraf és Nova York, on ha viscut durant molts anys i on ha actuat indistintament de gran artista europeu o de taxista de jornada complerta. La fascinació de la ciutat dels gratacels amb la múltiple i diversa riquesa de persones, arquitectures, cultures, costums, barris, ha esperonat la seva cambra i el seu ull clínic, de manera que avui pot presentar aquest recull com un document d’alt valor informatiu, sociològic i plàstic.
Les imatges fotogràfiques i els substanciosos comentaris literaris que les acompanyen són una prova més que ha pogut entrar a l’entranya d’una ciutat tan secreta com seductora i que Fontserè estima com a pròpia.
Ultra aquest treball documental, Fontserè ha actuat també a Nova York com a padrí i conseller dels molts joves artistes catalans que han peregrinat a Manhattan i que avui ja han assolit un reconeixement en la més dinàmica i vital urb de la cultura occidental.
La cara més falaguera de la ciutat, els barris més bigarrats i proscrits, els tòpics i les escenes inèdites, el treball i la festa, la vida i la mort, els blancs i els negres, un constant contrapunt per a conèixer millor la més explosiva metròpoli del món contemporani.NovaYork vista i viscuda per un català que sap anar pel món i que esdevé una guia inestimable de la gran ciutat nord-americana. Daniel Giralt-Miracle
Nova York és i ha estat la capital intel.lectual del EUA, i la seva part més important. Però els real anglo-americans, com si fossin carpetovetònics de la “meseta”, tirant aigua al seu molí de la història, que no els pertany tant com diuent, minimitzen el paper de Nova York en la construcció del país. Com si Nova York no fós Nordamèrica.
Quan en realitat l’explica i la configura, encara que sigui a contrapel d’ella mateixa. Potser la simbiosi político-econòmica-cultural-militar del EUA no és tan indivisible com es diu en el pledge of allegiance i el slogan optimista de la dècada dels cinquanta: el que és bo per la General Motors és bo pel país, hagi resultat una ensarronada. Del temps de Roosevelt ençà la preocupació és de frenada. La new morality preten fer marxa enrere; subtituir l’optimisme progressista de l’època del Tin Lizzie, que va canviar Amèrica, pel patton M-48 i l’amenaça atòmica. Mentre, la massa encefàlica de Nova York treballa i pensa.
Cada dia nous immigrants, molts d’ells procedent del tercer món, aporten desconeguts ingredients al gresol humà de la ciutat. En la qual, poderosos mitjans de comunicació generen la quasi totalitat de la informació que consumeix el món. No sabem quin serà el llegat que deixarà el EUA a les civilitzacions futures. Probablement no serà la cultura anglo-americana i res més.
Amb la selecció de fotografies que presento no pretenc, ni de bon tros, mostrar la imatge vera de Nova York. Ciutat canviant, hàbil prestidigitadora de valors; port d’arribada de constants i massives immigracions, i amplificadora caixa de ressonància dels grans sotracs del segle.
La Nova York de coll i corbata, pantalons ben planxats, i àmplies faldilles swingamb barret i guants blancs de les career girls de suburbi distingit dels anys cinquanta, no és la ciutat del Washington Square de la protesta dels convulsionats seixanta, ni l’actual I love N.Y. del retorn a la ciutat.
Tampoc pretenc galejar de fotògraf. A través de l’ull de la Rollei, que capta el que hom vol, he aspirat, ni més ni menys, retenir un document social, parcial i personalíssim, d’un temps viscut.
Hi ha ciutats que per determinades circumstàncies són admirades per uns i menyspreades per altres. Roma i París han estat idealitzades durant molts anys pels intel.lectuals i artistes d’arreu del món. En temps del Komintern Moscú fou reverenciada per la “intelligentsia” d’esquerres i vilipendiada pels conservadors.
Avui, Nova York, per raons diverses, dissemblants i àdhuc contradictòries, és admirada pels uns i pels altres. Deu vegades més gran que París –i moltes més que Barcelona- en el sí del seu tramat urbà milers i centenars de milers de persones provinents de tots els països de la terra constitueixen comunitats diferenciades, amb llur llengua, organitzacions i cultures pròpies, al qual cosa fa que Nova York sigui una de les ciutats més difícils de comprendre. Els empresaris l’estimen com un exponent fabulós, provat i autèntic, del liberalisme econòmic, mentre que per als intel.lectuals i els artistes és l’underground i el SoHo de l’avantguarda artística.
I per als reaccionaris recalcitrants és la Miss Liberty que branda la torxa de la guerra contra el comunisme. Per a mi és, primer que tot, la ciutat natal de la meva dona, on he compartit durant una colla d’anys el ritual quotidià de l’existència. Però, endemés i essencialment, ha estat un assaig vivencial en quatre actes: quatre conjuntures entre el 1951 i el 1973; quatre maneres de veure-hi, i quatre formes de vida dispars en sengles domicilis diferents. Tot plegat una fantàstica aventura humana que no canviaria per res del món. Carles Fontserè.
Un parell d’anys abans de fixar residència a Noya York, en un viatge de retorn a París venint de Ciutat de Mèxic, vaig passar-me una colla de mesos recorrent la ciutat amb la sola i única finalitat de disfrutar-la i conèixer-la. Quan la feina li ho permetia, Terry em ciceronejava.
Un dia, donant un tomb pel cèntric Midtown East en la zona del Hotel Waldorf-Astonia, vàrem convenir que aquell barri era l’ideal per viure a Nova York. Després d’una llarga estada a París, on ens casàrem, i d’excursionar pel Rosselló, retornàrem definitivament a Nova York el 1951 i tinguèrem la sort de trobar un apartament en aquell indret desitjat.
Eren anys d’eufòria i de victòria. Nordamèrica posava els fonaments de la futura societat del benestar i, aleshores, el Midtown East, el rovell de l’ou de Manhattan, compendiava al ritme del temps el millor de la vida ciutadana. El trànsit de Lexington era estimulant i el més New Yorker de la ciutat. Les boutiques de Madison competien amb les més sofisticades de París, i els restaurants, tavernes i antiquàris de la Tercera Avinguda eren el que no hi ha.
El ciutadà de Manhattan ignora Wall Sreet, el districte financer de la ciutat. Sols el coneix com a titular habitual en les notícies de la TV i del diari.
I per al grapat de milers d’empleats que treballen en el stock market no és gaire més que una estació de metro atapeïda a les hores punta, un ascensor, i una terminal que vomita xifres, endemés d’un sandwich pres a peu dret tot comprant alguna ganga en la botiga de rebaixes de la cantonada. El que és important de Wall Sreet, el diner, ni s’entreveu.
I el poder econòmic que aquesta genera, tampoc. Privacy és la mare dels ous. Darrera dels murs transparents d’aquesta Kremlin anglo-americà, els poderosos, que sense nom ni cartera governen el complexe militar-industrial que denuncià Eisenhower, es mouen a nivells inaccessibles i impenetrables fins i tot per els ben situats encatifats consells d’administració.
El que es veu és una generació que es mou delerosa pels carrers estrets, tallats en profunditat, sense gairebé deixar passar els cotxes, i que a quarts de sis de la tarda desapareix engolida per les boques del metro. Llavors és l’hora dels filòsofs de pacotilla i dels poetes. L’arquitectura del barri es fa present i obliga a mirar enlaire, però el cel, en els congostos de formigó empresonats, segons diu el poeta, és buit.
La història de Nova York és la història d’un port que es desenvolupà gràcies a la riquesa que li arribà pel mar. Aquella començà el 1609 amb l’anglès Henry Hudson, a desgrat que vuitanta-cinc anys abans l’italià Verrazano, al servei de França, el desobrí i l’any següent Esteban Gómez, amb ensenya espanyola, explorà l’entrada del Hudson que batejà amb el nom de Rio San Antonio, proesa que resta oblidada en el fons d’alguna de les onze àmplies i profundes badies que formen un dels ports naturals més grans de l’oceà.
Però per al ciutadà del carrer i el visitant, el port més important del món és només la imatge d’una postal de colors que es compra en els drugstores. Els metros i els autobusos de la ciutat l’ignoren, es buiden abans d’arribar-hi, s’enfonsen en un túnel per passar-lo, o, sense mirar-lo, s’eleven en els ponts per damunt de les cases i travessen un dels seus braços veloçment.
Estricament comercial, s’ha esterilitzat l’ambient marí que encara conserven molts ports europeus. Les tasques que en altres temps feien olor de cervesa i marisc han desaparegut. Amb mil quaranta quilòmetres de front navegable i dos-cents molls de gran calat, pot proporcionar ancoratge a quatre-cents-trenta-dos transatlàntics. Una immensitat massa gran per a poder-se veure. La seva activitat no té espectadors.
Malgrat que els Estats Units són bàsicament protestants de gran influència masònica i darrerament judàica, el catolicisme és l’organització religiosa més gran del país.
A Nova York més de tres quarts de població és catòlica. La seva història és la d’una persecució i lluita constants. La Constitució a l’Estat de Nova York de 1777, que atorgava el lliure exercici de culte, negava la ciutadania americana als immigrants catòlics.
Gràcies a Carles IV d’Espanya es va fundar la primera parròquia catòlica a Nova York. I l’any 1785, finançà l’edificació del primer temple, l’església de Sant Pere, que ha donat nom a l’actual Church Street. Potser perquè la documentació és escassa i difícil de consultar, és aquest un capítol important de la història de la ciutat gairebé ignorat pels catòlics de Nova York.
El desenvolupament de l’església catòlica anglo-americana, havent estat dominat pels irlandesos, es confon amb la crònica de les grans immigracions dels afamats fills de Sant Patrici de començos del segle passat. Segurament per això, aquesta església anglo-americana no ha produït una vida intel.lectual de consideració i un nombre apropiat de personalitats rellevants en relació a l’abundor dels seus creients.
ArquitecturaA Henry James la silueta dels gratacels li recordava enutjosament una pinta amb les dents irregularment trencades, però en opinió del que escriu, l’àmplia panoràmica que s’albira des de l’altíssima terrasa del Rockefeller Center és una de les meravelles del món.
Una ciutat, però, no ha d’ésser una exhibició arquitectònica, una vista que s’apaga en baixar per l’ascennsor. La tecnologia ha d’impulsar vida en el teixit social i no en el caos que fa impossible la ciutat. Les altiroses catedrals blanques del capitalisme animen la fe dels que arriben al país amb el delit de fer diners. El futur és nostre, diuen.
Mentre, el ciutadà viu encaixonat en un rusc de formigó dissenyat per uns professionals d’escaire i tiralínies que trituren la ciutat. Malgrat una atapeïda reglamentació, en la pràctica, la llibertat d’edificar segons els interessos particulars de cada propietari fa que projectes de vegades excel.lents en sí mateixos siguin, en el context urbà, un ultratge a la ciutat.
La Park Avenue de principis dels cinquanta, amb els reputats hotels Ritz –aviat enderrocat- i Waldorf-Astoria, i una enfilada de luxoses residències, prestigiava tot l’ampli districte de Midtown. Prestigi del qual s’aprofiten els especuladors per aixecar grans edificis comercials que ofeguen la vida ciutadana.
Segons els manuals d’història, l’illa de Manhattan, que avui especula amb els terrenys més cars del món, va ser compranda als indis a canvi d’unes teles i quatre galindaines valorades en vint-i-quatre dòlars.
No sembla pas que per aquells indígenes l’operació fos tan clara com es diu. Quan es varen adonar que havien perdut la terra varen guerrejar incansablement per recuperar-la. Resulta així insòlit que ara els descendents d’aquells guerrers hagin tornat de les muntanyes per formar part de les brigades de treballadors que munten la carcassa d’hacer dels gratacels sobre la roca dura de que un dia va ser la seva illa, que encara conserva el seu nom indi.
Durant mes de dos-cents anys, l’aspecte de Nova York, amb les seves modestes casetes de rajol roig i gris, no ha estat gaire diferent del suburbi d’una ciutat anglesa. El primer edifici que en altura sobrepassà la norma s’aixecà a finals del segle passat. Malgrat que els últims anys s’han edificat més de dues-centes torres monumentals per a oficines, la demanda continua. Prescindint de necessitats urbanes, s’apilonen els gratacels en un aplegament fabulós.
L’Upper East Side, entre el Central Park i l’East River, és el districte residencial de més to. Apartat dels centres bulliciosos i del Midtown d’altíssims gratacels, és, no obstant, una àrea discretament luxosa d’establiments elegants, galeries d’art i estudis de decoradors, llevat de les Avingudes Quinta, Park i East End, exclusivament residencials.
El fet que la mansió oficial de l’alcalde de Nova York estigui situada en aquesta última avinguda al costat del riu, fa que aquesta cabalosa part del barri sigui una de les més netes i ben cuidades de la ciutat. La uniformitat urbanística de les edificacions i la manca d’heterogeneïtat social, confereixen a l’ampli districte un aire de monotonia que sols irromp la presència d’importants museus d’art i l’animació, en la zona de Yorkville, del Carrer 86 i els seus voltants.
La població germànica de Nova York, que endemés dels alemanys comprèn immigrants d’altres nacionalitats del centre i l’est europeu, s’establí a Yorkville al començament d’aquest segle provinent d’antics barris de la part baixa de Manhattan. Malgrat que més tard es desplaçà cap a Queens, a l’altra banda del riu, diverses tavernes i restaurants, i d’altres establiments comercials del barri, han guardat la fesonomia germànica, que és un dels seus atractius.
PredicadorsAls predicadors del carrer se’ls esmenta en les guies turístiques com una part del folklore de Nova York. Juntament amb l’Estàtua de la Llibertat han contribuït al mite de la lliure expressió als EUA.
Per la majoria de ciutadans de Nova York, l’evangelista WASP (white anglo-saxon ptotestant), protestant blanc anglo-saxó, no deixa de ser una figura estrafolària com podria ser-ho per a un barceloní.
En uns sentit ampli també pot anomenar-se WASP una classe de persones que sense ser-ho específicament es comporten com a tals. Així, alguns catòlics de raça blanca manifesten característiques normalment associades al WASP, pretenent assimilar els seus valors de sentit cívic i devoció al treball a fí de sentir-se compenetrats amb els fonaments històrics del país.
Malgrat el poder econòmic i polític, i una persitència tenaç en el camp de la moral social, la cultura WASP ha perdut l’exclusiva de configurar les formes de vida del poble nordamericà. Menys d’un 25% de la poblacio de Nova York és protestant i, d’aquests, més de la meitat són negres. Això fa que molt probablement sols un 10% de la mateixa estigui composta de la vella guardia WASP. La població actual de Nova York, en gran part llatina, jueva i negra, amb un fons cultural substanciós, cada dia se’ls mira amb més indiferència i perplexitat.
Quan s’acusa a Nova York de ser una ciutat materialista, el millor argument de defensa és Central Park. Preservar de l’explotació 340 hectàrees –deu vegades el parc de la Ciutadella de Barcelona- al centre de la gran metròpoli és una demostració positiva d’altruisme.
Fou Frederick Olmsted, a la meitat del segle passat, amb el suport entusiasta de Washington Irving, qui amb el disseny i construcció del Central Park va introduir als Estats Units el concepte romàntic dels grans paisatgistes anglesos de la natura com a Art. Més tard l’automòbil i el cinema el varen fer passar de moda mentre la desidia i el vandalisme han desfigurat, irremissiblament en molts llocs, la intel.ligent obra d’Olmsted.
Però no és la incúria l’enemic pitjor d’un parc, el vandalisme oficial és allò que produeix més desgavells. Alcaldes “actius” i personalitats prominents, desitjosos que llur nom passi a la prosperitat, han considerat el Central Park com el lloc ideal per edificar “llur” monument.
Si no hagués estat per la defensa constant dels conservacionistes, el parc de repòs concebut per Olmsted hauria degenerat en una mena de “zona verda” plena de construccions esportives, aparcaments, restaurants, equipaments i atraccions diverses. L’anècdota més extravagant és sens dubte les tres corridas que tingueren lloc l’estiu del 1880 amb l’espasa Angel Valdemosa i sis braus de Texas.
MuseusAmb la construcció l’any 1939 del MOMA, el primer Museu d’Art Modern de Nova York, del Guggenheim i el Whitney vint i vint-i-sis anys més tard, respectivament, la ciutat disposà d’uns magnífics show places per donar a conèixer les grans figures de l’art d’avantguarda als seus ciutadans: Calder, de Kooning, Lichtenstein, Newman, Pollock, Kline…
Això no obstant, l’únic pintor, amb l’excepció de Picasso, que ha aconseguit de trencar la barrera minoritària dels cercles intel.lectuals és Salvador Dalí. La fama de Miró a Nova York essent molt gran és menys popular que la de Dalí. Com a la Marilyn en el seu temps, a Dalí tant el coneix un condctor d’autobús de New Jersey com un artista del SoHo.
Aprofitant el seu fabulós prestigi, Dalí fou el primer que a Nova York exaltà l’obra de Gaudí. A l’homenatge que el Museu d’Art Modern feu a Gaudí, a suggerència del pintor de Port Lligat, hi participaren una sèrie d’arquitectes i critics d’art que uns anys enrere havien estat els més severs detractors del gran arquitecte català.
El primer happening de Dalí a Nova York, One of the most unique events of our time, tingué lloc el 1966 sobre l’escena del recent inaugurat Philharmonic Hall del Lincoln Center. Una gesta en la qual cap altre pintor hauria reixit: omplir de gom a gom un coliseu capaç per a 3.000 espectadors, a un preu elevat d’entrada.
341 West 46 StreetEls grans magatzems, Bloomingdale’s, en la dècada dels cinquanta, per una característica de qualitat i tracte exquisit de “boutique” era el nostre establiment preferit quan vivíem a l’East Side.
Després, quan ens traslladàrem al West i per alguna tramesa teníem de donar l’adreça, l’airós somriure de l’elegant dependenta s’esganyotava de costat: You said West? – Sí, tres quaranta-ú WEST! I es que a Manhattan, tenir domicili a l’Oest significa perdre la distinció que hom adquireix a l’Est.
Però per a nosaltres significà passar de la solitud monòtona dels carrers residencials als animós bullici de Times Square; el crossroad of the world, que no dorm mai. No és una plaça ni un square. El seu subsòl és un nus de comunicacions on s’encreuen totes les línies del subway. I sobre l’asfalt el bronze de George M. Cohan cada dia contempla l’anar i venir d’un milió de persones a la recerca de diversions. Però les chorus girls del Ziegfels Follies, i la high society són història antiga.
A Times Square s’hi ha establert el baix fons. Els principals cinemes han estat enderrocats i els que queden passen pornografia i crim. Ara un turisme suburbial alimenta teatres comercials i restaurants de mala qualitat, mentre el big business aixeca nous gratacels per a oficines, que són les tombes del resplendent Times Square.
Si la nit desentenebrida pel refulgent encastellament d’anuncis lluminosos és el moment esplendorós del Great White Way, que és el Broadway del show business i del entreteniment, així mateix, quan la lluminària que mai s’apaga li disputa la primacia al sol, l’àmplia zona de Times Square continua essent la més bigarrada i heterogènia de la ciutat.
Canvien l’habillament i els actors, però l’escenari i els papers són els mateixos. Canvia sobretot el ritme, el transitar de la gent, els vianants caminen atrafegats i depressa. Potser perquè el dia a Nordamèrica és més curt que a casa nostra. La una del migdia ja és la tarda, i a primera hora de la tarda el dia ja s’ha acabat. La nit sí, és llarga.
Malgrat la mola imponent dels nous edificis per a oficines i el moviment del carrer del gran nombre d’empleats que hi treballen, Times Square de dia fa mala cara: l’asfalt és brut i ple de sots i darrera la tramoia que de nit resplandeix, apareixen les façanes decrèpites de les cases, moltes d’elles deshabitades, pròpies d’un slum.
Per a reconciliar-se amb la ciutat cal mirar enlaire. Nova York està situada en el mateixparal.lel que Madrid i Barcelona i el sol segueix el mateix camí; a les altures els raigs de llum encegadors reflectint-se en els metalls polits i en la pell de vidre dels altirosos gratacels és el millor espectacle que Nova York ofereix.
“Bums”Més que ¡Hola!, What would you like to drink? Significa benvingut a Nova York. I no obstant, el vi és car, sobretot si és d’importació.
Però també ho és el de California, i àdhuc el que s’elabora en el propi Estat. La llei el considera pecaminós. Els 20.000 establiments que serveixen menjar i begudes, com cafeteries, snack bar i launcheonettes, no poden servir-lo. Tampoc estan autoritzats a despatxar-ne les adrogueries i els supermercats; ni està permès portar una botella pel carrer si no és amagada dins una bossa. Els restaurants d’un cert luxe, que paguen llicència d’alcohol, no poden servir vi en els àpats a un menor de 17 anys, encara que vagi acompanyat de pares.
A desgrat d’aquestes restriccions, el bum, vagant borratxo empedreït, és una xacra social característica de la ciutat. Se’l troba per tot arreu: envaint els bancs dels squares, tirats per les voreres, o captant per una cup of coffe. No acostumen a ser agressius, fins i tot, alguns d’ells per a un parell de dòlars, realitzen petits treballs ocasionals, com treure les galledes de les escombraries, netejar el soterrani, vigilar unes hores al dia algun aparcament eventual o retirar la neu de les voreres a l’hivern. La seva cort dels miracles és la barriada del Bowery, en la part baixa de Manhattan.
Coney IslandNo massa lluny de la sortida del port, enfront de l’oceà, els cinc quilòmetres de platja lliure de Coney Island –la Barceloneta de Nova York però a més d’una hora llarga del centre amb l’exprés del metro- són un Ganges bigarrat i multitudinari de baixa estofa. En la penombra dessota el Boardwalk, el passeig elevat de fusta que s’exten tot al llarg de la inacabable riera, hi frugifera tot el que està prohibit a plè sol.
És la zona “S” que les famílies procuren evitar. Pròpiament Coney Island és la platja de Brooklyn; dels prop de 3.000.000 d’habitants del barri. El més poblat dels cinc boroughs que composen la ciutat de Nova york. I amb més negres en el districte de Bedford-Stuyvesant que Harlem. On, per on el ciutadà que es considera distingit, fent-se la il.lusió que fuig de la multitut, emigra a platjes més llunyanes i netes com la de Rockaway, a Long Island, o l’encara més llunyana Jones Beach State Park, especialment acondicionada per encabir grans masses dintre d’un ordre i una disciplina que al que això escriu li recordava els d’una penitenciària de pel.lícula. Val a dir, que hom és lliure de no anar-hi, o d’anar-se’n a la primera pitada del lifeguard de torn.
HarlemA finals del segle passat, un jueu rus edificà els primers immobles d’apartaments on hi havia un disseminat de barraques. Amb l’arribada del metro a aquella zona, un esclat de constructors i especuladors aixequen la més esplèndiada urbanització de la ciutat, amb àmplies avingudes, frondosos parcs, i lloguers fabulosos per a potentats. Fracassada l’operació immobiliària, es desencadenà una llarga guerra econòmica entre el sindicat de propietaris i agents de la propietat negres: aquests venent als seus germans de raça i els primers desposseint-los.
Guayaren els negres i Harlem esdevé una ciutat negra dins una ciutat blanca encerclada per una muralla de discriminació. Un ghetto superpoblat però dinàmic. La capital de Nordamèrica negra, gresol d’una cultura afro-americana que en l’època del jazz irradià potent a tot el món.
Però avui Harlem ja no és el que fou: en un afany de millora social, la burgesia negra n’ha desertat per a integrar-se en altres indrets de la ciutat, i una política municipal de rehabilitació, més inspirada en criteris de ràtzia urbanística que humana, hi ha obert grans espais i ha aixecat grans blocs d’apartaments i de serveis, que han trencat el nervi cervicial de la protesta negra.
El barrioDe la pobresa tranquil.la de l’illa del Caribe, que el costum fa suportable, els immigrants portorriquenys passen a la dura disciplina de l’asfalt, on la llei és inflexible.
El guàrdia de Nova York, un irlandès ros, alt com un Sant Pau i mirada altiva, acostumat a imposar-se amb la sola presència del seu uniforme, aviat xocà amb els cotums tropicals dels nouvinguts, pobres i illetrats, els quals, tanmateix no són estrangers en la metròpolis. Concentrats en el East Harlem, emb el veïnatge hostil dels negres, d’una banda, i uns italo-americans de l’altra, converteixen aquest slum impersonal en un feu hispà: El Barrio, amb botigues i mercats, esglésies, peridòdics, emisores de ràdio i televisió i més de 20 sales de cinema exclusivament hispanes.
Malgrat la pressió anglo-americana per a integrar-los, preserven la seva personalitat del Caribe recolzant-se en el fons cultural hispànic. La llengua, “la raza” i el catolicisme hispànic desconeixen diferències en el color de la pell. Al començament de la dècada dels seixanta donaren exemple als negres enfrontant-se els primers amb la policia. Però la posterior arribada massiva d’un gran nombre de cubans de professions liberals, els ha donat més força i els ha permès assolir alts càrrecs en el business i en l’Administració, sense enfrontaments al carrer.
510 Broome SreetAbans que el SoHo fos el SoHo prestigiós de l’avantguarda d’avui, com el cul d’en Jaumet que mai s’està quiet, ens engrescà viure una quarta aventura, i prescindint de convencionalismes socials ens instal.làrem a Broome Sreet en un loft desmanegat.
SoHo és la sigla oficial –que els mapes turístics encara ignoren- del South Houston Sreet Industrial District de la Comissió Municipal d’Urbanisme. Nostàlgic “museu” a l’aire lliure de l’arquitectura de ferro colat que caracteritzà els edificis comercials elegants de finals de segle passat. En el decrèpit districte, que abraça una cinquantena d’illes, l’àmbient romàntic al qual imprimeixen caràcter els enfiladissos metàlics de les escales d’incendi aferrades a les façanes, s’ajustava amb el silenci creatiu dels artistes -uns set-cents aleshores- als seus tallers.
“És millor ser pobre a Nova York que ric a Espanya o a Anglaterra” digueren John Lennon i Yoko Ono folgadament acomodats en un loft de propietat, de Broome Sreet, vora el nostre. Moltes de les obres de la nova avantguarda, pel seu considerable volum i material emprats-ferro i formigó-demanen amplis espais per a ésser exposades. Per aquest motiu en els infectes magatzems del barri han proliferat modernes i resplendents galeries, la major part de les quals són filials d’art d’avantguarda de les reputades galeries Madison.
Els darrers immigrants xinesos i els joves agosarats del SoHo han salvat i donat nova vida al decrèpit barri veí de la Little Italy. Diversos cafès i restaurants típics s’han rentat la cara i han tornat a obrir en el contorn familiar del vell districte que rarament abandonen; s’han agençat alguns carrers i s’han tret fora els vagabunds que s’emborratxen i orinen. Són els italo-americans un cas de simbiosi nacionalista difícil de definir; orgullosos de llur ètnia italiana la seva pàtria és la EUA.
Com la majoria dels seus conciutadans no accepten cap punt de vista negatiu sobre Nordamèrica. No obstant, el seu comportament, les seves festes santorals i, sobretot, la seva menja, són típics del sud d’itàlia. Com molts catalans expatriats a les Amèriques, que l’últim signe cultural que no perden és la butifarra.
Per a ells el tricolor de la bandera italiana no és altra cosa que un distintiu del empaquetatge dels productes: embutits, espaguetis, formatges, que els arriben importats d’Itàlia o que ells mateixos elaboren. Per als anglo-americans el barri italià és un indret de restaurants on es menja econòmic i abundant; per Saint Gennaro, a Mulberry Sreet, i Saint Anthony, a Sullivan Sreet, són molt apreciats, no cal dir-ho, els seus entrepants amb butifarra.
ChinatownQuan el 1890 es va fer padró dels xinesos se’ls va numerar un per un, no pas per raons demogràfiques, sinó amb la intenció d’obligar l’aplicació de l’Acta del 1882 que prohibia llur immigració. Havien arribat al país com a mà d’obra barata per a la construcció de vies fèrries, i a Nova York va formar-se la “ciutat” xinesa més gran de l’est del EUA. Amb la immigració tancada durant seixanta anys, una muralla invisible ha mantingut la població de Chinatown aïllada de la resta de la ciutat.
Als happy twenties de la prohibició i del gangsterisme, Chinatown va disputar a Chicago els titulars dels diaris amb les seves Tong wars, de les quals es desprengué una sinistra fragància de fumadors d’opi clandestins. A partir de 1943, amb la suavització de les lleis d’exclusió de les races de color que va permetre entrar al país les mullers dels xinesos americans el barri va rejovenir-se.
Una vida de família sense criminalitat infantil va florir constituint un cas únic a Nova York. Per a l’Administració, Chinatown no té personalitat jurídica, els seus habitants desapareixen diluïts en una gran zona denominada Lower East Side, sense escoles pròpies ni representació. Així, el xoc cultural que ha provocat la darrera ona d’immigrants joves podria portar una altra vegada als titulars dels diaris.
Entre els anys 1966 i 1967, Carles Fontserè va realitzar tres viatges a Ciutat de Mèxic en el transcurs dels quals va elaborar un vast treball fotogràfic, impulsat i dirigit per l’escriptor i fotògraf local Juan Rulfo, a través de la geografia humana de la capital i dels seus suburbis. No es tractava de fer una simple passejada pels barris, sinó d’elaborar un treball fotogràfic planificat, exhaustiu i detallat; el resultat final, a més de rigorós, va ser tan obert i creatiu com el mateix fotògraf.
Aquestes fotografies són “fruit d’un fracàs editorial i el començament d’una amistat entranyable amb Camilo José Cela” ens diu l’autor en aquest mateix catàleg tot explicant-nos, amb profusió de detalls, l’origen del treball.
Les imatges, acuradament guardades durant dècades, tenen un gran interès artístic i documental, i amb la seva exhibició es completa la trilogia expositiva iniciada l’any 1982 amb les mostres fotogràfiques Nova York vista i viscuda i Roma París, Londres. Un llegat que restarà per sempre com un testimoni excepcional del batec de les grans ciutats.
Fonsterè afirma que ell mai no ha volgut galejar de fotògraf. “A través de l’ull de la Rollei, que capta el que hom vol, he aspirat, ni més ni menys a retenir un document social, parcial i personalíssim, d’un temps viscut”.
No obstant la seva sincera modèstia, l’autor ha vist reconeguda la seva obra fotogràfica per historiadors, crítics i museus, i el públic ha elogiat les seves aptituds i criteris fotogràfics. Ha estat un honor i un autèntic plaer haver pogut preparar aquesta exposició al costat mateix d’en Carles i la Terry, a casa seva, en un entorn bibliogràfic i documental privilegiat. Vull agrair les facilitats rebudes per fer la selecció de la mostra i també que m’hagi estat transmesa la seva passió per l’antropologia, pel món dels indígenes i la seva preocupació pel xoc entre la cultura autòctona i occidental a la metròpolis mexicana.
L’infatigable Carles Fontserè, aquest jove que té 86 anys, continua avui treballant, dedicat, principalment, a escriure les seves memòries, una lectura que us recomano amb entusiasme. Mentrestant, amb motiu del 20è aniversari de la Primavera Fotogràfica, ens obsèquia amb aquest nou recull de les seves millors fotografies. Josep Rigol.
Les fotografies formen part d’una sèrie de més de cinc mil que vaig fer en el curs de la segona meitat de la dècada dels anys seixanta, del proppassat segle, i són fruit del fracàs d’un projecte editorial i, alhora, del començament d’una amistat entranyable amb Camilo José Cela, al qual vaig conèixer en ocasió del seu primer viatge a Nova York, la primavera de 1966.
A continuació transcric una carta que el premi Nobel va escriure des de Mallorca a Octavio Paz, en aquells anys ambaixador de Mèxic a l’Índia, en la qual Cela explica, millor del que jo podria fer-ho, el projecte editorial en qüestió.
Diu així: “Querido Octavio Paz. Te quiero proponer un libro. En la editorial de mis hermanos –Alfaguara- piensan publicar una colección titulada El hormigón y las hormigas; se tratarà de libros sobre ciudades, con muchas fotografías y unos textos literarios, inéditos, de primerísima calidad y más o menos poemáticos o narrativos que se refieran, claro es, a las fotos de modo recíprocamente se ilustren los unos y las otras. La idea, no obstante ser mía, me parece buena, y yo estoy metido con el que se titula Nueva York amarga, que llevará de 125 a 150 fotos y otros tantos textos de unas 250 a 300 palabras cada uno.
La parte gràfica corre a cargo de Carles Fontserè, el gran fotógrafo catalán residente en Nueva York (510 Broome Sreet. New York, N.Y. 10013) quien ha retratado ya New York, San Francisco, México, París, Roma y Londres.
Pues bien: México querría pedírtelo a ti ¿Puedes decirme algo? Si para tu respuesta necesitas antes las fotos, no tienes más que escribirle a Fontserè, quien te enviaría un cumplidísimo repertorio. Yo he visto sus fotos mejicanas y puedes creerme que son magníficas/ ¿Cuándo volvemos a vernos? / Un fuerte abrazo de tu compañero y buen amigo, Camilo José Cela.”
Mentrestant, a Mèxic, jo havia entrat en contacte amb Juan Rulfo, en opinió del qual, Paz era un brillant poeta de formació internacional però que, de Mèxic, no en sabia res; més interessat pel tema de la pròpia llibertat personal que per la dels autèntics mexicans. És a dir, pels indígenes.
En canvi, per a Rulfo, l’indi mexicà era la sublimació apassionada del seu jo; i era un crític intemperant de la buena sociedad mexicana ;d’aquelles senyorasses que fan el ridícul vestint abrics de pell per anar a El Patio a sopar amb les amigues, en un clima temperat com el de Mèxic. Així, quan vaig mostrar a Rulfo les meves fotografies va fer-ne un sincer elogi, i va tenir la gentilesa d’indicar-me alguns barris del suburbi, desconeguts dels propis ciutadans de Mèxic, que també hauria de fotografiar. De la seva pròpia mà Rulfo me’n va fer una llista.
En contrast amb l’humanisme social de Rulfo, Max Aub, autor del guió Los olvidados, de Buñuel, va considerar que a la meva col.lecció de fotografies hi mancaven escenes de la llavors anomenada Zona rosa, un barri cèntric de boutiques i cafès a la moda, freqüentada pels gringos i pels joves de casa bona, admiradors de l’American way of life, i les senyorasses blasmades per Rulfo. “Tal com está proyectado el libro no sería México City”, es lamenta Aub en una carta a Cela.
“Quizá tenga usted razón”, li diu Cela en la seva resposta, “pero no del todo; esto es algo que pasa con frecuencia. Entre Roma, la Nueva York o el Méjico tópicos, o la Roma, la Nueva york o el Méjico objetivos, científicos y últimos –y por tanto, sin decantar- yo me quedo con aquellos, quizá por una razón de principio: la misma que me lleva a exigirle al militar que sea militarista; al cura, que sea clerical; y a la puta; que se le note por fuera y sin esfuerzo”.
Amb independència del contrastament d’opinions sobre el tema de les fotografies de Ciutat de Mèxic, el projecte d’editar-les amb els textos d’un gran autor, com he dit al començament d’aquesta presentació, va fracassar. L’editorial dels germans Cela –Alfaguara- va canviar de mans i el projecte El hormigón y las hormigas se’n va anar aigua avall.
Però jo vaig quedar-me amb la satisfacció d’un treball complert. El goig d’haver captat amb la càmera a la mà, entre els anys 1955 i 1968, el batec humà de diverses ciutats, entre elles Mèxic; més de quaranta mil negatius, arxivats i classificats. Carles Fontserè. Porqueres, 2002.
