La República i la Guerra Civil espanyola van propiciar la posada en pràctica de múltiples instruments comunicatius, que es movien entre la vaporosa línia que separa la publicitat de la propaganda. Cartells, fullets, revistes, llibres, fotografies, postals, escultures, emissions radiofòniques i cinematogràfiques al servei d’uns objectius que es movien entre la voluntat d’informar i la de persuadir.
Un decret de Presidència de la Generalitat de Catalunya, del 3 d’octubre del 1936, instituïa el Comissariat de Propaganda, un organisme destinat a dissenyar la política comunicativa del Govern català. Calia donar respostes a unes necessitats informatives, però sobretot propagandístiques, provocades pel conflicte bèl·lic.
De l’any 1931 al 1936 Catalunya havia estat un escenari perfecte pel desenvolupament i la consolidació del fenomen publicitari. Figures com la de Pere Català Pi emergien amb potència en el context de la fotografia i la psicologia publicitària. L’entitat publicista Publi-Club organitzava l’any 1933 el I Curs Català de Psicologia Publicitària. Els contrastos entre la República i la Guerra en matèria comunicativa ens poden ajudar a matisar les diferències entre la publicitat i la propaganda.
La publicitat és una disciplina científica que es sustenta en una comunicació massiva que té objecte informar, persuadir i aconseguir un comportament determinat de les persones que reben aquesta informació. Quan parlem de propaganda, en canvi, ens referim a una manera d’influir en l’opinió pública a fi d’aconseguir conductes col·lectives encaminades vers certes fites religioses, socials o polítiques. La propaganda pretén conduir un individu a adoptar una acció que és lliure d’adoptar o no, de fer o no i, sense la propaganda, no l’adoptaria ni la faria. La propaganda té l’objectiu de provocar l’adhesió de les persones a una idea o doctrina, aconseguir un suport de la seva opinió i impulsar a tenir una conducta determinada.
La diferència entre ambdues disciplines es podria establir en què mentre la publicitat tendeix a l’obtenció de beneficis comercials, la propaganda es proposa la propagació d’idees polítiques, filosòfiques, morals, socials o religioses, és a dir, comunicació ideològica.
Entesos els conceptes d’aquesta manera, les necessitats propagandístiques de la Guerra Civil són obvies. De fet, a la URSS trobaríem els millors precedents, atès que es poden considerar als Soviets com els creadors de la moderna màquina de propaganda, i ja la utilitzen el 1917 i particularment durant la guerra civil de 1918-1920.
Lenin considerava que el mitjà de propaganda més efectiu era el cinema ja que la majoria de la població russa era analfabeta. Però com que el cinema era complex i car, va propiciar bàsicament els mitjans fotogràfics aplicats als productes gràfics: els llibres i el cartell, aquest darrer considerat l’arma de la propaganda dels bolxevics. El cartell soviètic és una de les produccions més remarcables de la política comunista. Es diu que els bolxevics deuen la seva victòria a dos factors: la formidable organització i qualitats polítiques de Lenin; i la seva màquina de propaganda.
Un joveníssim Carles Fontserè, amb tot just vint anys d’edat, s’incorpora en aquells primers dies de la guerra civil espanyola al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, un organisme dirigit sàviament per l’empordanès Jaume Miratvilles. Les capacitats tècniques i artístiques de Fontserè eren molt notables, per bé que en aquell període destacava considerablement en la seva activitat com a cartellista.
És evident, doncs, que malgrat la potent tradició històrica del cartellisme de finals del segle XIX, amb artistes tan consagrats com Toulouse-Lautrec a París o Ramon Casas a Barcelona, la font d’inspiració era soviètica, i el cartell esdevenia una arma al servei de la causa republicana. Tal i com afirma Daniel Giralt-Miracle “va ser tan alt el grau d’ideologització que va viure el nostre país aquells anys que els dibuixants publicitaris, els il·lustradors, els decoradors, els pintors, es van transformar en soldats d’un exèrcit de paper que va exercir una influència decisiva en l’opinió pública del moment, quan la ràdio i el cinema –i no cal dir la televisió– encara no eren hegemònics.[1]
Carles Fontserè recordava, poc abans de morir, que l’activitat propagandística del Comissariat no fou partidista. Els autors estaven podien estar adscrits a diferents ideologies, i tant reproduïa cartells de la CNT, com d’ERC o del PSUC.[2] Sens dubte, el cartell més emblemàtic de Fontserè és del any 1936, és de la FAI i sota la llegenda “¡Llibertat”, representa un camperol amb la falç alçada. O sigui un text ras i curt, en forma d’eslògan, contundent i que potenciava una imatge de força indiscutible, susceptible de ser interpretada a primer cop d’ull, també per l’ampli segment de població analfabeta. Es tracta d’un cartell amb dos elements que són símbols en ells mateixos i els posa junts per crear el missatge a transmetre: la paraula llibertat i la figura del pagès en lluita. Era una mena de cartellisme que el mateix Carles Fontserè definí com d’”apassionament heroic”.
Lluís Costa
Professor d’Història de la Comunicació
Universitat de Girona
[1] D. Giralt-Miracle, “Els cartells del Comissariat: cultura informativa i modernitat”, a La Revolució del Bon Gust. Jaume Miratvilles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), Figueres, ANC, Viena Edicions, Ajuntament de Figueres, pàg. 108.
[2] Llúcia Oliva, “El Comissariat de Propaganda a través de la memòria dels que ho van viure”, a Treballs de Comunicació, Barcelona, Societat Catalana de Comunicació, núm. 24, 2008, pàgs. 35-53.
